Enric Molina, protagonista de Sense Sostre: “Avui és l’últim dia que passo al carrer”

Sense Sostre és la primera pel·lícula sobre el sensellarisme interpretada per un ex sensesostre, l’Enric Molina. Una història apassionant que és candidata als Premis Gaudí i als Goya.

Sensesostre2

Si no voleu anar al cinema i no sabeu què anar a veure us recomanem Sense Sostre, una pel·lícula de Xesc Cabot i Pep Garrido que retrata com és la vida de la gent que no té sostre a Barcelona. En la producció destaca el protagonista, Enric Molina. Ho fa per la seva gran interpretació, però també perquè ell també va ser un sense sostre. Però se’n va sortir. Una història de superació que també mereix una pel·lícula.

Als mitjans ens encanten les històries de superació, tant que a vegades les forcem. Però el teu cas és revelador. Tu eres al carrer fa uns anys i ara protagonitzes una estrena de cinema. Com ha passat, tot això?
Vivint al carrer em van dir que hi havia una fundació, Arrels, que ajuda a la gent sense sostre. Hi vaig començar a anar, per dutxar-me i canviar-me. Jo volia sortir del carrer i la Fundació Arrels em va facilitar una habitació de lloguer, en un dels seus pisos. Després, un dia, vaig veure un cartell que deia: ¿Quieres ser actor? Era una convocatòria de càsting per a L’últim crit, d’Ivana Miño. Així vaig començar.

Em sembla que no et ve de nou això de fer d’actor, oi?
Bueno, jo vaig començar a estudiar als 18 anys, en una escola de teatre. Treballava en una empresa, fent de missatger, i els vaig dir que em paguessin l’escola. Perquè des que veia pel·lícules, de petit, volia ser actor.

I com acabes fent cinema?
En una representació de L’últim crit ens vam conèixer el Pep, el Cesc i jo. Em van oferir un paper petit en la pel·licula. Em van fer un càsting i jo vaig donar-ho tot. Es veu que em vaig excedir… I van pensar: Aquest tio té carisma. Llavors em van oferir protagonitzar-la, i clar, jo hagués pagat per fer-ho o sigui que…

S’ha d’anar motivat als càstings.
La gent m’ho deia. Fot-li canya. Perquè serveixes. No et dones compte? I jo pensava, bueno, perquè no serveixo per res més. Em botaven de tots els col·legis perquè no m’agradava cap assignatura

I com t’has trobat fent de sense sostre, després d’haver sortit d’allà?
La pel·lícula ha sigut com rebobinar la meva vida una mica. A vegades em pregunten: la vida al carrer és tan dura? I jo dic: la pel·lícula és pel·lícula, la vida al carrer és molt més dura. Perquè acabes d’actuar i te’n vas cap a casa. Quan vius al carrer la gent et ninguneja. Es pensa que tots els sense sostre són alcohòlics, que demanen diners per droga, i mil coses així.

“ Jo me n’anava a dormir i pensava: avui és l’últim dia que passo aquí. Vaig conèixer la Fundació Arrels i em van ajudar moltíssim. Mai els estaré prou agraït ”

Alcohol, droga… Tots els tòpics i prejudicis.
Sí, i jo crec que això de l’alcohol és una manera d’evadir-se de la vida tan perra que porten. Quan ets al carrer ningú no et fa cas, vas brut… I agafes camins que no van enlloc. Jo ho he viscut, desgraciadament. Ens hem de donar compte que, per molt que tinguem, de la nit al dia pot caure tot.

D’aquests casos en veiem uns quants cada setmana.
Hi ha pensionistes que amb prou feines poden llogar una habitació, i mengen en menjadors socials. Gent que viu al carrer per poder menjar, perquè no té diners per a totes les necessitats. O caixa o faixa.

Quin va ser el detonant per sortir del carrer?
Jo me n’anava a dormir i pensava: avui és l’últim dia que passo aquí. Em deia a mi mateix: Quique, posa’t les piles. Volia ser normal, i tenir la meva casa i les meves coses. Llavors vaig conèixer la Fundació Arrels i em van ajudar moltíssim. Mai els hi estaré prou agraït.

Sensesostre1

Com es pot transmetre la duresa de viure al carrer en una pel·lícula?
L’altre dia em deien que la meva respiració a la pel·lícula, que és molt profunda i molt contínua, s’encomanava. Que la gent es quedava sense alè. M’agrada que sigui així perquè és una manera de visualitzar la gent sense sostre. Perquè normalment apartem la mirada, els critiquem o no els fem ni cas fe’ls-hi ni cas.

Sovint la gent no sap què dir.
Sempre que puc, per poc que tingui, els ofereixo una moneda, o una paraula d’alè, un cafè amb llet o una manta, per si tenen fred. Amb el mogollón de gent que som a Catalunya… Si tots poséssim alguna cosa, potser podríem tenir uns albergs decents. Pensa que al cap de pocs dies que comenci l’Operació fred ja estan totes les places dels albergs cobertes… Has de fer una cua de sis hores perquè et diguin que no hi ha plaça. Em sembla increïble que al segle XXI hi ha hagi una persona que es mori de fred sense una persona que li doni un caldo calent o que la deixi dormir al seu pàrquing. Aquestes persones existeixen, dediquem-los deu minuts del nostre dia a dia.

La empatia es cara.
Poseu-vos, per un instant, en el cos d’aquesta persona que està demanant per menjar. Hi ha gent que senzillament té una malaltia, per exemple. Com jo, que tinc esquizofrènia, i m’han fet fora d’una feina per aquest motiu. Però jo no m’he buscat patir aquesta malaltia. Si m’ofereixes una feina i després, quan saps que estic malalt, me la negues… Jo sóc la mateixa persona.

*Andreu Asensio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s