El Paris lliure i llibertí de Brassaï

Fins al 13 de maig la Fundació Mapfre ens mostra la retrospectiva Brassaï, que fa un recorregut als seus espais a través de 12 moments diferents de la vida del fotògraf.

Aquests moments recorren la seva obra mitjançant temes que lluny de semblar tècnics (per la creixent reproducció de la imatge i per la lenta però progressiva desaparició de la il·lustració en premsa), representen la passió i la visió pròpia sobre una ciutat que es negava a abandonar la seva faceta més primigènia, París. Aquella que en els anys 20 i 30 ens mostrava rostres nocturns, desitjos carnals, vandalisme, prostitució i els baixos fons parisencs.

El seu nom de pila és Gyulá Halász (1899 – 1984) i va néixer en Brassó -actualment Braşov a Romania- encara que la major part de la seva vida va transcórrer a París, on ràpidament va començar a fer-se un lloc al creixent món de la imatge, autodenominant-se Brassaï (que significa «de Brassó»), amb l’única fi de separar la fotografia de la seva obra pictòrica i escultòrica.

El primer dels 12 escenaris que inauguren l’exposició es denomina Paris de nuit, una sèrie d’imatges que desenvolupen un enfocament molt particular de la ciutat parisenca, la qual podem veure a través de la boira, de les ombres i de la llum nocturna que desdibuixen l’arquitectura i els llocs que avui coneixem com a emblemàtics, com la Torre Eiffel.

La segona secció narra la de vida nocturna dels anys 30 cridada Plaers, la qual representa en les seves pròpies paraules un “altre món, aquest món marginal, el món secret i siniestre de mafiosos, marginats, perdonavides, macarrons, prostitutes, addictes, invertits. En aquella época, encertadament o equivocadament, tenia la sensació que aquell món clandestí representava el París menys cosmopolita, més actiu i més autèntic, i que en aquellas caras animades dels baixos fons s’havia conservat d’un temps a un altre el folklore del seu passat més remot gairebé sense alteracions”.

Brassaï també va fotografiar la ciutat de París de dia. I no és curiós que aquest treball sembli tret d’una ciutat que en el més profund segueix sent fosca, omple de matisos, de detalls quotidians que emmarquen imatges pintoresques, i que al seu torn desenvolupen paral·lelament una altra vida; una altra història mitjançant llambordes o corts abruptes de la imatge.

Dels centenars d’imatges fetes per Brassaï, també s’inclouen els seus Grafits, que en aquell moment (segle XX) començaven a aflorar i eren considerats molt expressius i vibrants, prestant especial atenció a aquells que utilitzaven no solament el simple suport d’una paret llisa, sinó també els que aprofitaven textures, gravats o qualsevol irregularitat que li donés una expressió molt més estètica mimetitzada amb la ciutat.

Cal destacar que la vida del fotògraf a París va estar també marcada pel cercle de persones que es van relacionar amb ell internacionalment al món de l’art. Entre ells destaca Pisasso, que va començar una amistat amb l’artista a partir del desenvolupament de la publicació Minotaure, luxosa revista d’art que va publicar el seu primer nombre al juny de 1933. A més de treballar amb Salvador Dalí i André Breton, Brassaï també va publicar el seu treball artístic en diversos nombres d’aquesta revista, sobretot amb les seves imatges de grafits i de ciutats nocturnes.

Durant els seus molts viatges, l’artista va fotografiar Llocs i Coses com eren percebudes per ell, amb una lluentor molt particular i amb “una presencia fascinadora. La visió els ha fixat «tal con són en si mateixos». […] Els dona una densitat totalment aliena a la seva existencia real. Diríem que són allà per primera i alhora darrera vegada”. D’aquesta forma podem veure una estranya perspectiva de la Sagrada Família des de l’alt o del Sacromonte de Granada.

Una faceta ben diferent de Brassaï present en la mostra de la Fundació Mapfre és el seu treball fotogràfic sobre l’alta Societat dels anys 1935, la qual mostrava una cara molt diferent de la societat a la qual venia presentant en la seva col·lecció, omple d’alta costura i de sopars importants amb Personatges de la política. Imatges que són vistes per primera vegada gràcies a la col·laboració de l’Estate Brassaï Succession de París.

En els anys 40 Brassaï reprèn l’escultura i el dibuix tenint com a tema principal el Cos de Dona, que lluny de ser modest era intens i carnal, en contrast amb la mirada honesta dels Retrats fets als seus amics, escriptors i artistes, dels quals demandava no ignorar la mirada del fotògraf i posar amb la franquesa d’un col·lega.

El son també ocupa una part important del treball de l’artista, mostrant imatges de persones dormides amb una claredat i estabilitat contrària a aquella sensació de moviment que començava a estar en voga i que va identificar a la fotografia de l’època. Aquesta independència imaginària va a continuar al llarg de tot el treball fotogràfic de Brassaï Al Carrer i ens mostra un talent que no estava supeditat a la moda, sinó a una composició pura i als matisos únics del blanc i negre.

INÉS CAROLINA YANES
Investigadora i escriptora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s