10 pel·lícules que avui no acceptaríem

salo-120-dias.jpg
Saló, o Los 120 días de Sodoma

La llibertat d’expressió es troba amenaçada després de la persecució de tuitaires, rapers i pallassos en general. No obstant el problema va molt enllà d’Espanya i dels seus jutges més o menys justos. A nivell global l’opinió pública es troba segrestada per allò que se’n diu la correcció política. L’excessiva sensibilitat d’alguns col·lectius, que de seguida posen el crit al cel o se’n van al jutjat a posar denúncies, posa en dubte alguns projectes que van prosperar anys enrere, en contextos molt més liberals que ara. Revisem 10 pel·lícules que avui dia potser no haurien passat de ser una novel·la o un guió cinematogràfic.

1.El nacimiento de una nación de David W. Griffith (1915)
El naixement d’una nació és, per la seva tècnica, una de les pel·lícules més famoses de l’època del cinema mut i també una de les més polèmiques per promoure la supremacia de la raça blanca i descriure el cas heroisme dels membres del Ku Klux Klan en la construcció dels Estats Units. Qui s’atreviria a signar un remake?

2. El Gran Dictador de Charles Chaplin (1940)Un humil barber jueu té una semblança sorprenent amb el dictador de la nació de Tomania, que promet tirar endavant i que culpa als jueus de la situació del país. És evident que es poden fer sàtires de Kim Jong Un però us imagineu una sàtira de Donald Trump o Vladimir Putin?

3. Lolita, d’Stanley Kubrick (1962)
Una història d’amor entre un professor universitari i una nena. L’amor legitima la pedofília? No, és clar, però tant la novel·la com el llibre ens fan veure el punt de vista del professor. I les conclusions que traiem són políticament molt incorrectes. Lolita resulta francament inquietant per com juga sobre la frontera.

lolita.jpeg
Lolita

4. Salò o los 120 días de Sodoma, de Pier Paolo Pasolini (1976)
Considerada una de les pel·lícules més polèmiques de la història del cinema, i de fet la seva estrena es va prohibir en multitud de països. Pasolini versiona una obra del Marquès de Sade i la converteix en una crítica ferotge del sadisme i el vici propis dels feixismes. Els poders fàctics, la noblesa i el clero queden retratats de forma directa i cruel. No és probable que avui el guió arribés gaire lluny.

5. El expreso de Medianoche (1978)
Aquesta pel·lícula d’Alan Parker narra la història d’un nord-americà capturat per narcotràfic a Turquia que passa un autèntic calvari a les presons turques. La crítica és tan cruel que les autoritats turques ja es van queixar quan es va estrenar la pel·lícula. Us imagineu una pel·lícula així d’alguns dels socis dubtosos d’Occident: Aràbia Saudita, Qatar, o la proòpia Turquia sense anar més lluny…

6. La vida de Brian, de Terry Jones i Terry Giliam (1979)
Una de les comèdies més provocadores de la història. El grup Monty Python construeixen una sàtira del cristianisme i del judaisme a partir de la vida d’un tal Brian, contemporani de Jesucrist. Els seus nivells de blasfèmia fan pensar en més d’una demanda per part de grups cristians.

la vida de brian.jpg
La vida de Brian

7. El tambor de hojalata de Volker Schlöndorff (1979)
Günter Grass, premi Nobel de literatura i sota sospita després de confessar que de jove va militar a les joventuts hitlerianes, va escriure aquesta història sobre un noi que decideix no créixer més en el context de l’Alemanya d’entreguerres, just abans de la Segona Guerra Mundial.

8. Manhattan (1979) o Maridos y Mujeres (1992), de Woody Allen
Totes dues pel·lícules tenen una cosa en comú: el protagonista, interpretat per Woody Allen, se sent atret per dones molt més joves que ell. Després de casar-se amb la filla de Mia Farrow, Soon Yi, i d’estar acusat d’abús de menors, sense proves òbviament. Podria avui Allen abordar una història sentimental d’aquestes característiques.

9. Átame (1990)
Una de les pel·lícules més polèmiques de Pedro Almodóvar. El protagonista, interpretat per Banderas, segresta una noia, Victoria Abril, convençut que ella acabarà enamorant-se d’ell. El pitjor, des d’un punt de vista feminista, és que efectivament s’enamora. És acceptable aquest final?

Cartel_Atame.jpg
Átame

10. Torrente (1998)
Santiago Segura juga sempre en el terreny de l’hipèrbole amb aquest ex policia masclista, brut, feixista i en general impresentable. Però el tractament que reben els personatges discapacitats, per exemple, ens fa pesar que els productors posarien algunes pegues a algunes escenes de Torrente.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s