Timidesa i aïllament infantil

Hi ha nens que per caràcter s’integren fàcilment en la vida grupal. En canvi d’altres tenen dificultats a l’hora de relacionar-se. Són nens que volen passar desapercebuts, callats, reservats, es mouen poc i, poques vegades els veiem proposar un joc o participar-ne. Són nens tímids i inhibits que presenten un problema que preocupa a pares i mestres.

Aquests nens se’ls reconeix fàcilment. L’expressió corporal reflecteix serietat i reserva i els recursos lingüístics semblen pobres, tot i que els pares manifesten que a casa parlen pels descosits. Però és que la timidesa apareix precisament en ambients no familiars.

El nen tímid acostuma a presentar, a més a més, problemes escolars, posant-se molt nerviós si el professor li crida l’ atenció: se sent insegur, incòmode i quan l’observen tendeix a equivocar-se. A la vegada l’acompanya un sentiment d’ inferioritat en comparar-se a la resta dels companys, en els jocs, en l’esport, en el rendiment escolar, en la capacitat intel·lectual, etc.

Lògicament, existeixen diferents graus de timidesa. Hi ha nens força tranquils, callats, que juguen o es diverteixen amb naturalitat, però tenen pocs amics. Quan les inhibicions són més accentuades tendeix a restar molt més aïllat.

Quines son les causes?
Els especialistes en psicologia infantil afirmen que és un problema que s’associa a l’educació a casa. Sovint se educa en una certa dependència, sobreprotegint-lo excessivament, evitant contacte amb altres nens i amb situacions desconegudes, cosa que afectarà a la seva capacitat per prendre decisions, superar obstacles i relacionar-se.

La competitivitat és també un altre factor que pot influir en casos d’aïllament infantil, ja que genera ansietat tant en l’àmbit escolar com social. En els jocs dels nens apareix la competència: guanyar o fer-ho més bé que els altres significa obtenir reforç i aprovació. En canvi, no acceptar i no assimilar que es pot perdre i fracassar provoca trastorns seriosos relacionats directament amb sentiments de culpa, de desaprovació i de baixa autoestima.

L’infant que presenta dificultats per relacionar-se i per adaptar-se al grup, tendirà a dependre d’un adult. Al parvulari o a l’escola serà el mestre qui li aportarà seguretat. Així, serà necessari un procés reeducatiu sota el guiatge d’un especialista en educació infantil, d’un terapeuta o familiar, i ensenyar-li de pautes de conducta d’acostament i de participació. Caldrà, també orientar als pares sobre la necessitat de donar més independència i responsabilitat al nen.

JOSEP-FOTO ANY 2015_ARX

JOSEP TORRENTS MISSÉ
Psicòleg Humanista

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s