És l’escola inclusiva un model igualitari?

El Govern de la Generalitat va aprovar un decret el passat mes d’octubre establint que tots els alumnes amb necessitats educatives vagin a centres ordinaris. Davant l’eclosió de la pedagogia inclusiva han aparegut entusiastes, detractors i eclèctics però molts professors de secundària s’ho miren amb preocupació. Els detractors sentencien que l’escola pública no pot atendre de manera adient a tots aquests joves, és més, argumenta que es desatendrà a la majoria i es baixaran els nivells curriculars.

Professors de Secundària (aspepc·sps) ha organitzat unes jornades per veure quina de les anteriors perspectives és la més real, aplicable o possible. Durant les mateixes, i amb l’assistència d’experts de vàlua contrastada, s’ha fet balanç de tot l’anterior per oferir un consens ampli i viable.

Els riscos de la inclusiva
L’objectiu principal de l’escola inclusiva és procurar la igualtat de drets dels alumnes discapacitats envers la majoria. En aquest sentit es vol integrar a aquests alumnes amb tots els altres sota un mateix espai. Això sovint enfronta a una majoria de professors de secundària, crítics amb la inclusiva, respecte a molts experts externs que la defensen. Cal entendre que els docents seran qui hauran de gestionar una aula inclusiva mentre que els experts ho avaluaran des de fora, i vet aquí el recel.

Avui dia, i segons dades clíniques vigents, el volum de joves afectats per alguna discapacitat s’apropa al 15 per cent de tot l’alumnat. L’escola inclusiva busca augmentar la cohesió d’aquest col·lectiu dins la normalitat social. Aquesta lloable fita topa amb una sèrie de riscos:

  1. Davallada dels continguts a impartir, dels coneixements a adquirir i de l’esforç a exigir a tots els alumnes del grup. Cosa que augmentaria fracàs escolar acadèmic.
  2. Desatenció dels alumnes que no pateixen patologia discapacitant.
  3. Desatenció a la gegantina diversitat de totes les discapacitats de la inclusiva.
  4. Complicació de la dinàmica a l’aula.
  5. Possible desigualtat entre discapacitats i capacitats en atencions des del professorat. És a dir, risc de no poder atendre a tothom per igual.
  6. Risc que els centres públics minvin en la seva funció com ascensor social per a les famílies amb nivell social i cultural baixos.
  7. Risc de potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic quan, els qui puguin, prefereixin escolaritzar els seus fills en privades. Un fet que ja va passar als vuitanta, amb el neoliberalisme del Regne Unit.
  8. Risc que l’escola esdevingui un centre d’atenció de discapacitats en detriment dels centres especialitzats al respecte. Al Regne Unit va servir per estalviar-se molts diners públics.
  9. Risc que les inversions programades restin tallades davant la inestabilitat econòmica nacional. En cas de passar això els professors s’haurien de fer més càrrec de la inclusiva.
  10. I finalment risc que els professors no puguin esdevenir ni bons docents ni bons clínics alhora d’ajudar i atendre als auxiliars dels discapacitats.

Per tant, i esmentats tots els riscs enraonats durant aquestes VI Jornades de Secundària, resulta lògic pensar que resultarà complicat aplicar l’escola inclusiva sense una brutal inversió educativa. Són tantes les patologies i síndromes a tractar de manera diferent que caldran molts recursos sostinguts per tal de garantir-la. Cal repensar-se si aquesta estratègia pot esdevenir una solució única i universal davant una realitat tan complexa.

Propostes de millora

  1. Cal un diagnòstic prematur i una teràpia immediata a infantil. Així ho fan Finlàndia i Estònia amb excel·lents resultats educatius. Per tant es proposa més inversió pública en diagnosi prematura i teràpies immediates ja en les primeres etapes educatives.
  2. La formació d’excel·lents experts en diagnosi i correcció dels discapacitats sota un finançament públic i sostingut.
  3. Tractament dels discapacitats fonamentat en un esforç ben dirigit que sabem potencia les habilitats i capacitats cerebrals.
  4. Un ús inferior de les adaptacions curriculars ja que adormen la capacitat dels alumnes discapacitats.
  5. Unes ajudes públiques a les famílies de baix nivell sociocultural per tal que hi hagi una detecció prematura i una teràpia immediata.
  6. Repensar-se a secundària la barreja en una mateixa aula de discapacitats de tota mena amb alumnes ordinaris, i això sobretot en matèries instrumentals com són les llengües i les matemàtiques.
  7. Recolzar des de l’administració local a les famílies ja que si aquestes atenen bé a un fill amb una discapacitat lleu, aquest sol funcionar amb uns mínims dins de l’aula.
  8. Avaluar amb números i resultats acadèmics a tots els alumnes afectats per la inclusiva i decidir si continuar o no.
  9. No idealitzar les TIC com a eina terapèutica dels discapacitats ja que en funció de la patologia poden ajudar o perjudicar.
  10. Ser conscients de les possibilitats de cada alumne i no prometre amb la inclusiva el que no podrà ser aquest malgrat el seu desig.

DAVID RABADÀ VIVES
Sindicat Professors de Secundària (aspepc-sps)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s