10 errors que cometem a l’hora d’educar els fills

Quan un fill arriba a les nostres vides tots els esforços es concentren en el seu adequat desenvolupament i creixement, des d’una sana alimentació fins a l’ensenyament de valors. La majoria dels pares i mares concedeix molta rellevància als estudis i tracta d’implicar-se en ells. Però mestres i psicòlegs asseguren que no sempre tenen clar quin és el seu paper i de vegades adopten actituds perjudicials. Aquí us deixem 10 exemples clars.

  1. Estudiar amb ells.
    Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència. La tasca i l’estudi és dels nens, no de tota la família. Els pares han de vetllar perquè el petit pugui organitzar el seu temps i tingui un lloc adequat per estudiar, però no els correspon fer les tasques. Poden donar pistes o eines per resoldre els dubtes però si s’impliquen més del compte acabaran creant crea dependència perquè els nens s’acostumaran a la seva presència i no en podran prescindir.
  2. Resoldre-ho tot
    Solucionar els descuits dificulta la maduració. Els nens han d’aprendre a organitzar-se i a solucionar els seus problemes, a qualsevol edat. Portar corrents a l’escola l’esmorzar que s’han deixat a casa, o baixar corrents a imprimir el treball que s’ha d’entregar l’endemà no és un bon mètode. Resoldre els problemes dels fills, amb l’excusa que han d’estudiar molt, els impedeix madurar. Així no maduraran, ni assumiran les seves responsabilitats, ni aprendran a ser autònoms.

  3. Focalitzar-se en l’estudi.
    Fer de la formació l’eix de la vida familiar danya la relació. Si et concentres per complet en l’estudi dels fills deixes de donar-li importància a altres factors igual d’importants. Has de demostrar-li que t’interessa la persona i no només la seva educació. Els fills han d’estudiar, però també han de saber organitzar-se, realitzar tasques domèstiques i relacionar-se amb els altres.
  4. Ambicionar genis.
    Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari. Tots els pares volen un fill geni i s’afanyen perquè aprenguin com més aviat millor. Però la sobreestimulació no només no influeix en una evolució cognitiva més ràpida, sinó que sovint té efectes contraproduents en forma de problemes d’atenció o de falta de concentració. Considerar els mals resultats acadèmics com un fracàs redueix l’autoestima dels nens i els incapacita cada vegada més per obtenir bons efectes.

  5. Premiar les notes.
    L’estímul material desvirtua i pot augmentar la frustració. No hem de castigar ni premiar. La veritable recompensa és l’aprenentatge mateix, descobrir coses noves; si cal un estímul material, com una joguina o un regal, perquè el nen estudiï, és senyal que alguna cosa no va bé. Els premis poden causar una frustració doble: si no arriben als objectius llavors es queden sense bones notes i sense premi.

  6. Disfressar la vagància.
    Cercar trastorns darrere dels fracassos retarda la maduresa. Els pares solen buscar algun trastorn psicològic per justificar les males notes o el comportament dels seus fills; és una actitud sobreprotectora. Hi ha molts nens que són incapaços d’esforçar-se a fer els deures o en estudiar senzillament perquè són ganduls, i això és un signe d’immaduresa, no de trastorn mental. La suposada intolerància a la frustració o a l’estrès, sovint és signe de manca d’autonomia.

  7. Exercir de detectius.
    El control absolut suscita desconfiança. Investigar les tasques pendents, dates dels exàmens, agenda escolar i altres activitats que li corresponen a l’estudiant crea desconfiança i no resol res. Cal aprendre a confiar en les capacitats dels fills i deixar que siguin responsables dels seus deures.En comptes d’exercir aquest control absolut s’aconsella realitzar un acompanyament llunyà, revisar conjuntament l’agenda de tasques, per exemple, però deixant-li que sigui autònom per realitzar-les.

  8. Utilitzar l’estudi com a condicionant.
    Les tasques escolars acaben entenent-se com un càstig. “Si no acabes la tasca, no pots sortir a jugar”. Fer servir aquest tipus de frases només reforça la idea que el coneixement i l’estudi són un càstig necessari per poder realitzar altres activitats divertides. L’ideal és ajudar que els nens descobreixin el plaer de la lectura o de l’aprenentatge en si mateix; no com un mal necessari del qual no poden escapar.

  9. Projectar-se en els fills.
    Les expectatives no sempre s’adeqüen a les capacitats. És natural esperar que els fills aconsegueixin allò que nosaltres no vam poder però no és gens bo tenir expectatives contràries als seus gustos i desitjos. Molts joves acaben estudiant una carrera que no els agrada ni els fa feliços només perquè el pare o la mare es projecten en ells. Hem d’aprendre a adequar les nostres expectatives a les capacitats dels nostres fills.

  10. No respectar la línia escolar.
    El model dels pares no garanteix l’èxit. L’escola i els mètodes d’ensenyament han evolucionat. Allò que et va servir fa trenta anys potser no és el més adequat ara mateix. Els pares han de triar una escola amb qui comparteixin un ideari, i han d’acompanyar el petit en l’aprenentatge, però sempre respectant els mètodes pedagògics de la institució educativa que han triat. La majoria de vegades la intenció dels pares a l’hora d’intervenir és bona però enlloc d’ajudar poden acabar complicant les coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s