Elena Gadel, vedette de Cabaret

cabaret_ Elena Gadel

Qui ho diria que la dolça Elena Gadel d’Operación Triunfo, Oh Happy Day o Mar i Cel podria convertir-se en la vedette més carismàtica de Cabaret? Doncs aquí la tenim, encapçalant el cartell del Teatre Victòria, al costat d’un gran mestre de cerimònies: Ivan Labanda (Polònia, Scaramouche). Cada nit la Sally Bowles, surt a emocionar els espectadors del Kit Kat Club, que viuen amoïnats per la situació política del Berlin dels anys 30. I això és exactament el que li toca fer a l’Elena Gadel en la Barcelona del 2017.

Cabaret compleix 50 anys de la primera representació. L’hem vist unes quantes vegades, fins i tot alguns se la saben de memòria. Per què creus que hi tornem un i altre cop?
Diuen que hi ha gent que li agrada més reconèixer que conèixer. Potser perquè repetir les coses és una manera de recuperar el que vas sentir quan vas viure-les per primer cop. Jo crec que Cabaret és un d’aquests casos. És una obra mítica, amb una partitura preciosa i que tothom coneix. I amb uns personatges meravellosos. I crec que sempre ve de gust revisitar-la. Ni que sigui per veure petites coses diferents, novetats, que interessaran molt als que ja coneixen la història.

La Sally Bowles és una vedette, i tot un caràcter. Quan va sorgir l’oportunitat d’interpretar-la, t’hi vas llançar de cap o et van haver de convèncer?
A mi el que em tirava enrere és que tenia un bebè de 4 mesos quan m’ho van proposar. Li estava donant el pit i em preguntava: Podré fer-ho? I si no s’adorm el nen, com ho farem? Coses com aquestes… Però pel que fa a la resta, no em va parar res. En aquesta vida, si surten oportunitats així no pots dir: Ai no, millor d’aquí a cinc anys! I això que potser hauria sigut millor esperar. Jo tindria més experiència, i la Sally hauria sigut més gran…. Però ja no ho sabrem, perquè no penso pas esperar cinc anys a veure si em truquen…

No està la cosa com per esperar cinc anys per acceptar una oferta…
No, no. Vaig dir que perfecte. A muerte! Em vaig amarar del que és Cabaret i sobretot vaig deixar-me en mans del director perquè que fes amb mi el que volgués.

CABARET VICTORIA COMPAÑIA

Hi ha hagut algunes Sally Bowles històriques. T’has fixat especialment en alguna d’elles?
Qualsevol que es compari a la Liza Minelli surt perdent. Vaig mirar la pel·lícula, però no gaires vegades, perquè tampoc no volia obsessionar-me.

Tenies por d’acabar imitant-la?
No sé si és bo o dolent però això no m’ho han dit. La meva Sally és només meva. Jo ho faig el millor que puc i des de la meva experiència. Ha passat tanta gent per aquí… La Marta Ribera va fer una Sally fantàstica. I la Nina! I això parlant només de referents de la casa. Uf! Les comparacions són odioses així que no m’he volgut obsessionar gaire. Vaig veure la Liza Minelli i després li vaig dir al director, a Federico Barrios: Haz lo que quieras conmigo.

Se’t veu natural a l’escenari, com si fossis una autèntica vedette. No t’hi veus fent de Sally Bowles en un Cabaret de veritat?
Ui, no sé què dir-te. És molt dur, eh? La Sally ho passa fatal. És un personatge molt trist. I molt potent a la vegada. Com a actriu és un plaer fer aquest paper perquè té tantes cares. És un luxe. Però jo no sé si em dedicaria al que es dedicava la Sally. Per fora tot és llum i color, però ella no és gaire feliç per dins.

Deixa la ràdio, l’escombra i la butaca i anem al Cabaret, diu la més coneguda de les cançons Cabaret. Sembla una crida encoberta a favor dels espectacles en directe, oi?
Sí, sí, és una manera de demanar que vingueu al teatre. A més ara és un moment dur, un moment difícil per al teatre, i per a la cultura en general. Venim d’un moment molt dur amb l’IVA al 21%…

Això ho hem salvat, de moment. Els espectacles en directe tornen a tributar al 10%.
Sí però ara tornem enrere per culpa dels moments que vivim… Jo us animo a que vingueu i us escapeu durant un parell d’hores de la realitat.

Cabaret és una història molt apropiada per al moment que vivim, independentment de l’opinió de cadascú. Cada personatge decideix prendre partit d’alguna manera i no jutja els altres

Fa pocs dies el Pep Cruz deia en un tuit una cosa que em va impressionar: “Enmig del desastre fer teatre es converteix quasi en una frivolitat, ho sé. Però deixar d’anar al Teatre és una derrota, petita, però derrota”.
Sí. A més, Cabaret és una història molt apropiada per al moment que vivim, independentment de l’opinió de cadascú. Cada personatge decideix prendre partit d’alguna manera i no jutja els altres. Jo ho tenia molt marcat com a personatge: no jutgis els personatges per l’opció que prenen. Fräulein Schneider, per exemple, pren una decisió una mica covard, però després veus que potser no ho era tant. El propi Cliff, també és valent a la seva manera. I la Sally, que té un parell de, com t’ho diria, d’idees clares. Tots els personatges estan molt ben escrits i mola molt com cadascú es col·loca en un lloc.

Els espectacles de varietats i el cabaret han quedat reduïts a la mínima expressió a Barcelona. És culpa de la televisió?
Jo sincerament tampoc no veig aquest tipus d’espectacles a la televisió…

Dona, com Cabaret segur que no però…
D’entrada a la televisió hi falta molta música . No hi ha espais on promoure un disc. Jo ho visc això, perquè també sóc cantant i tinc una carrera discogràfica. Però no trobo espais on fer promoció. Has d’anar a programes d’entreteniments, com el Sálvame…

Sí, però allà et fan trampa. Et deixen cantar si parles de la teva vida.
Exacte. És una decisió teva d’anar-hi o no. Però no hi ha programes musicals. Diuen que baixa l’audiència… No ho sé…

D’entrada a la televisió hi falta molta música . No hi ha espais on promoure un disc. Has d’anar a programes d’entreteniments

Tu has tingut ocasió de participar en un dels programes musicals de més èxit a Catalunya en els últims anys: l’Oh Happy day!
L’experiència va ser enriquidora al 100% però el programa tampoc no és per a artistes sinó per a nous talents… D’aquests sí que n’hi ha uns quants…

Perquè a banda de música hi ha una mica de reality, que és el que atreu audiències.
Suposo. De totes maneres l’experiència a l’Oh Happy Day va ser maca, molt maca . Una mica dura, perquè a mi em costa criticar els altres…

És la gràcia d’aquest format, oi? Els jutges severs.
Sí és clar, no deixa de ser un programa de televisió. Veus a gent jove, molt il·lusionada; i saps que és un programa de televisió però també saps que és la seva vida. Jo he passat per això, com a concursant, i sé què se sent. A mi em deien: Elena, es que esto es un programa de tele! I jo els contestava: Ya, ya, pero es que es mi vida. Per al concursant és la seva il·lusió, la seva vocació. Com es pot jugar amb això sense ferir, sense fer mal? La línia és molt fina, saps, ?

Tu tampoc no eres de les jutges més dures…
Sí, vaig patir però crec que ho vaig fer bé, en aquest sentit de no ferir. Després he seguit parlant amb els concursants, molts es dediquen a la música, altres s’han separat, algun fins i tot treballa en musicals. Fantàstic!

ANDREU ASENSIO
Fotos: Cabaret, al Teatre Victòria

 

 

.

Una resposta a “Elena Gadel, vedette de Cabaret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s